Un temple expiatori es construeix mitjançant les donacions que fan els creients per redimir els seus pecats. La Sagrada Família és un dels dos temples expiatoris que hi ha a Barcelona, l’altre és el del Tibidabo. Oi que es fa difícil d’imaginar quants pecats s’han pogut arribar a cometre a Barcelona per aixecar (i seguir aixecant) aquest tòtem impossible?
Sens dubte, aquest barri històric de l’Eixample està polaritzat per la silueta i les postals de la Sagrada Família, però és un barri molt més complex i divers que la imatge enganyosa que poden arribar a transmetre els turistes despistats que passejaven pel seu voltant abans de la pandèmia de la Covid-19. Ara, sense ells, l’ànima de l’Avinguda Gaudí, que connecta el temple amb l’antic Hospital de Sant Pau, s’ha desfet. És una via buida de passejants, amb les botigues de souvenirs a mig gas i on pots caminar parsimoniosament sense necessitat de fer eslàloms per les cadires de les terrasses. Tot plegat, sembla un decorat d’un parc temàtic dedicat al Modernisme que va fer fallida fa uns pocs mesos.
Però l’extensió del barri és important i mostra encara vestigis d’un passat industrial, ara reconvertits en nous temples pagans, com l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm, on abans de la pandèmia es celebraven tota mena de concerts i presentacions que segurament fomentaven el lliure pecat que després caldria redimir tot pagant un ticket de visita a la Sagrada Família. També hi ha el temple faraònic de Glòries, una mena d’oda urbanística al verd i a la reconquesta ciutadana de l’espai urbà, que porta transformant un dels principals eixos d’entrada a la ciutat des de fa ja uns quants anys, deixant enrere un escalèxtric impossible, símbol caducat del progrés d’èpoques pretèrites. Tot i que no sabem si d’aquí a unes dècades algú decidirà tornar a muntar les peces de l’escalèxtric.
Aquests tres espais concentren bona part de l’atenció gravitacional del passejant, però no cal allunyar-se gaire d’ells per detectar realitats menys grandiloqüents, però igual de complexes, intrincades i, a vegades, més desfavorides, que passen inadvertides a la mirada de dia a dia: establiments amb noms bíblics tancats que no han sabut adaptar-se a les transformacions del barri, les deixalles d’alguns d’aquests temples que serveixen per edificar assentaments al costat mateix dels parcs infantils, horts urbans que busquen, a parts iguals, conscienciar, entretenir i teixir complicitats, carros de la compra amb deixalles, roba estesa a edificis a tocar de la Sagrada Família que donen color a la pressió urbanística evident que pateixen aquests habitatges o cases okupes que desapareixen, com La Engorilada, per convertir-se en un nou bloc de pisos. Alguns hauran de seguir visitant (i pagant) l’obra mestra de Gaudí…
