Quan arriba el bon temps, els diumenges de ciutat es tornen mandrosos: tot està per fer, doncs queda dia per malbaratar. La gent comença a seure tímidament a les terrasses de la plaça Maragall, tot compartint vermuts i cafès amb llet amb els diaris ben oberts. Els carrers, però, són ben buits. Barcelona agafa un respir d’ella mateixa per tornar a bategar amb força al començament de setmana. Aquesta sensació de silenci, buidor i quietud es fa palesa a barris com aquest, residencials, on la gent gran i els seus bastons són majoritàriament els protagonistes dels cap de setmana.
Avancem. La plaça del Congrés Eucarístic, trista i insípida, ens acull sota la severa vigilància de la parròquia Pius X. Ciment i totxo, símbols d’un sentit de progrés i desenvolupament d’altres temps. La seva vanitosa opulència contrasta amb la humilitat dels jardins de la Massana, on la primavera ens rep amb els braços oberts: un porxo florit de glicines ben morades ens ofereix una ombra fresca i deliciosa que ens fa gaudir del silenci que es respira en aquesta illa amagada.
Mica en mica, les cadires de les terrasses dels bars comencen a guanyar terreny i els carrers empetiteixen. El sol és ben amunt i ens dirigim al Canòdrom, símbol també d’altres temps i memòria física que ens ensenya que el respecte per la vida sempre ha de prevaldre sobre la diversió.
Una cervesa a tocar de Maragall (o era a Meridiana… ara no ho sé) ens fa baixar la calor i tornem cap a casa.
La nostra recomanació
Ves a la Plaça de Maragall a pendre un vermut. Al bar Valentinos les braves son bones, una mica picants i de preu popular.
